Paul Auster convida als oients d'un programa de ràdio a que expliquessin una història real però que fos increïble. La resposta fou abrumadora: Més de quatre mil relats, dels quals Auster va seleccionar i editar-ne 180, recollits en aquest volum que m'està fent més distretes les tardes de rehabilitació...de la meva espatlla cascada.
Històries relatades per gent de totes les edats, orígens i trajectòries vitals...històries normals i extraordinàries a la vegada, equívocs surrealistes, desgraciades coincidències, situacions on la mort se sent molt aprop, trobades miraculoses, premonicions que s'acompleixen, pesars, dolors, somnis...en un meravellós llibre.
Una història que m'ha encantat, i m'ha fet riure a soles entre la gent que em rodeja a la sala...i la vull deixar aquí per al record ;-)
Home contra abric
"La primera i única vegada que ens vam veure fou en un bar de moda en una freda nit de novembre. Jo havia contestat a la nota que ella havia publicat a la secció d’anuncis personals: “…m’agradaria conèixer un home segur de sí mateix, entre 35 i 45 anys, un home al que li agradi passejar pel parc i xerrar en la foscor…, etc” Em va atraure l’estil senzill i musical d’aquell anunci.
Era morena, alta i prima i tenia uns trenta-tres o trenta-quatre anys. Tenia una conversa interessant i em mirava als ulls mentre parlava. Era guapa i intel·ligent i em va agradar d’immediat. No dubtava de que desitjava tornar-la a veure. I el millor de tot: Pressentia que ella no posaria cap pega en tornar a veure’m. Jo només havia de procurar no fotre la pota ni cometre cap relliscada durant la resta d’aquella trobada.
Quan ja ens preparàvem per a marxar, ella fou la primera en posar-se el seu pesat abric d’hivern. Es va col·locar la bufanda i va enfundar els seus llargs i elegants dits en uns guants de conduir. Quan va estar llesta, es va quedar dreta, esperant pacientment a que jo m’abrigués.
Vaig despenjar el meu anorak del respatller del tamboret, i, agafant-lo del coll firmement amb la mà esquerra, vaig posar el braç dret en la màniga dreta.
Amb l’abric a mig posar, vaig estirar el braç esquerre cap al darrera per a posar-lo en la màniga esquerra. Però, per alguna raó, no vaig encertar amb el forat. Vaig tornar-ho a intentar, i vaig tornar a fallar. Vaig decidir posar tot el meu esforç en aquella àrdua tasca.
Estava tan absort en el que feia que no em vaig adonar que el meu cos es començava a enroscar en una estranya torsió. Quant més em retorçava, més es retorçava el meu abric, i així la meva màniga es seguia mantenint a la mateixa distància de la meva mà neguitosa. Vaig notar com la suor m’envaïa el front. Era com si la distància entre les mànigues s’hagués escurçat durant les últimes dues hores. Jo remugava i rebufava mentre lluitava per insertar la mà, o, millor dit, per assolir la màniga. Com havia de saber que havia caigut en les urpes de la meva pròpia perdició? Amb tants girs, tenia les cames completament enroscades.
Ningú pot romandre dempeus al mateix temps que es contorsiona i llença cops de puny cap enrera buscant una màniga que es mou a la seva esquena. Vaig començar a perdre l’equilibri. Vaig caure a terra lentament. Allà estirat, enredat en el meu abric i cobert parcialment per ell, vaig gosar aixecar els ulls cap a la meva acompanyant. Cap dels dos va dir res. Ella no havia vist en sa vida a un home barallant-se amb el seu propi abric, i que, aquest, a més a més, acabés derribant-lo després de la lluita."
Mel Singer (Denver, Colorado)
