Hiverns de principis dels anys 70…els pares ens porten els caps de setmana a fer un tomb, jo tinc 6 o 7 anys, o 8 potser, i molts diumenges a la tarda anem a Sitges, al Comodín, que és el bar d’ ambient que ha obert el meu tiet Joan, sí, d’ambient gay. A Sitges s’està despertant la gent, i tot comença a fer olor de llibertat, i encara que molt discretament, en aquests anys comencen a treure el nas els primers locals on es poden trobar els homes que estimen homes, sense vergonya, sense cap por d’estimar.
El Comodín té la porta de fusta, pesa molt a l’obrir-la, quan entres a la dreta hi ha la barra, de fusta també. El local té un cert toc rústic, i la llum tènue convida a la intimitat. És acollidor, potser la sensació és més encara pel sostre baix. La música que porta el tiet de Londres és la més calenta del moment, acaba de sortir del forn.
L’ambient els diumenges a la tarda és tranquil. Ara penso que devia ser molt estrany que fóssim allà, els pares, però sobretot el meu germà petit i jo...el tiet ens posava un cacaolat i sèiem a la barra i ens el bevíem. El tiet i els seus amics, era com una gran família, i estranya en aquell temps, al menys pels altres, no pas per mi ...
Recordo moltissim la presència d’un home, assegut sempre a la barra, al fons del bar, presència discreta, elegant i amable, sempre amb un somriure a la boca, gavardina de color beige i a vegades barret, un borsalino negre, seu amb les cames creuades mentre fuma i es pren tranquil·lament la seva copa, i amb un to de veu suau i carinyós ens pregunta per l’escola, em regala una rosa... Es diu Antonio Ruíz Soler, i amb el temps sabré que és l’Antonio el Bailarín.
Recordo moltissim la presència d’un home, assegut sempre a la barra, al fons del bar, presència discreta, elegant i amable, sempre amb un somriure a la boca, gavardina de color beige i a vegades barret, un borsalino negre, seu amb les cames creuades mentre fuma i es pren tranquil·lament la seva copa, i amb un to de veu suau i carinyós ens pregunta per l’escola, em regala una rosa... Es diu Antonio Ruíz Soler, i amb el temps sabré que és l’Antonio el Bailarín.
(Antonio el Bailarín, Sevilla 1921-Madrid 1996)
